El repte de Joan Herrera

A la reunió que va celebrar el passat dissabte el Consell Nacional d'ICV el Joan Herrera va anunciar-nos el que era una secret a crits: la seva decisió d'optar a ser la persona que encapçali la candidatura d'ICV a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot seguit, el Joan ha expressat aquesta decisió al conjunt de les ciutadanes i ciutadans a través del seu bloc. No cal dir que aquesta decisió, que ja és prou trascendent per ella mateixa, suposa l'antesala d'una decisió encara més determinant: optar al lideratge d'Iniciativa, l'expressió política de l'esquerra catalana compromesa.

Amb motiu de les darreres eleccions generals, ja vaig expressar en aquest bloc la meva opinió respecte en Joan Herrera en una carta oberta:

Penso sincerament Joan, com sé que ho pensen molts d'altres, que t'ha tocat una càrrega feixuga. Tu ets el referent més visible d'una nova generació d'activistes polítics i socials que han pres partit decidit per l'esquerra que pretén transformar el món, i no limitar-se a gestionar-ne les engrunes. Aquella gent que s'ha decidit a agafar un testimoni que els seus germans més grans van defugir. Com fa deu anys, "l'Herrera" és ara també el pregoner de molta altra gent que no surt a la tele. És un pes de gran tonatge, i és injust que te l'adjudiquem, però els que et coneixem sabem que et sobren espatlles per a portar-lo sense perdre la teva sana irreverència.

Una vegada més, diumenge renovaré el meu compromís amb aquell projecte al que em vaig vincular fa deu anys. Ho faré, com sempre, perquè penso honestament que ICV és instrument partidari que aquí i ara tenim els que volem guanyar el futur per al bell somni. I aquesta vegada, a més, ho faré perquè el meu vot serveixi per apuntalar les espatlles del nostre pregoner. Totes i tots ens hi juguem molt.

Després de dissabte, el nostre "pregoner" ha fet un nou pas en aquest camí i som molts els que ens sentim il·lusionats amb la seva decisió, i amb el gran consens i il·lusió que genera entre la gent d'ICV que de ben segur donarà un fort suport a la seva candidatura, i més enllà. Ara però el Joan té un gran repte: transformar la il·lusió en compromís guanyant noves forces i noves veus pel projecte d'ICV. Trascendir "l'herrerisme", entès com una colla de polítics compromesos i esperançadors que comparteixen trajectòria, projecte, generació i lideratge.

Ampliar les fronteres de l'esquerra transformadora a Catalunya, implica ampliar les fronteres de la renovació a ICV, articular un territori i un projecte compartit amb persones de trajectòries i generacions diferents.

Aquest repte personal del Joan, és el pas indefugible per a que ICV assoleixi el seu repte col·lectiu: posar ànima al projecte ecosocialista. La sofisticació pop dels nous valors ecosocialistes quedaria massa freda sense la contribució d'alguns cantautors de textures més càlides. I si algú està en disposició de bastir un conjunt harmònic és sens dubte en Joan Herrera. Com deia el poeta: que tinguem sort.

Una cançoneta i mo n'anem: se nos fue Mercedes

Te vamos a hechar de menos, Negra

Sólo le pido a Dios

Una cançoneta i mo n'anem: Dolores

Avui, no em demanis per què, he pensat en tu, Dolores.

Aquí l'enllaç

Jaume Bosch sobre l'autodeterminació

No et perdis l'article de Jaume Bosch (ICV) Autodeterminació no és (tan sols) independència , un escrit intel·ligent que mostra la diferència entre el concepte d'autodeterminació federalista, front al seu ús maniqueu per part aquells que ja han decidit prèviament com ens hem "d'autodeterminar" tots plegats.

L'afer Millet i la hipocresia patriòtica

Per fer la crònica de la gran catarsi de la “societat civil catalana” en relació a l’afer Millet caldria algú amb el mirada  sarcàsticament distant de Pepe Carvalho, amb l’actitud filosòfico-contemplativa de Maki Navaja, i amb el verb hiperbòlic de Pepe Rubianes. Quin gran equip de caçafantasmes haguessin format tots tres. Precisamente per això cap dels tres hagués estat mai convidat a formar part del patronat del la Fundació del Palau de la Música.

L’afer Millet afecta a un prohom de les Grans famílies, capità d’un dels seus bucs insignies més preuats, i és aquesta la clau, més que no pas el muntant de l’estafa, del vergonyós exercici de catarsi dels clans dominants de la Catalunya “catalana”. En els darrers dies hem vist com en Millet ja no és només un probable estafador. De sobte s’atropellen unes a les altres les veus que l’acusen d’haver abandonat l’esperit fundacional del Palau, de no complir amb la seva obligació de donar projecció internacional a la música catalana, de ser un trepa sense ofici ni benefici que viu de l’explotació del cognom… Aquells que aplaudien des de la platea cada cop que Millet rebia un guardó, aquells que presionaven a les administracions per a que els hi atorguessin, aquells que han col·locat i mantingut el senyor Millet allà on era, ara esdevenen un orfeó de veu sorda que ha canviat la partitura de les Glòries pel “jo ja ho deia” en un exercici de cinisme superlatiu.

Afortunadament per a ells, l’exercici quedarà impune: ni Carvalho, ni Rubianes ni Maki Navaja estan entre nosaltres i si hi fossin no trobarien ningú que els hi posés un micro davant. L’omerta còmplice, disfressada d’exercici de patriotisme, garanteix que s’imposarà la versió dels fets que toca: un pocavergonya aïllat que va abusar de la confiança de la bona gent del país.

Aquesta versió és perfecta per eludir el mal de fons: el caldo de cultiu que genera i continuarà generant “afers Millet”.

Alemanya castiga la "sociovergència"

Les eleccions federals alemanyes han tingut com a principal resultat la clara desautorització democràtica de l'acord de Grossen Koalition entre CDU-CSU i SPD que ha governat la Bundesrepublik des de 2005. Clar i net: els dos partits que han conformat la coalició del govern han empitjorat molt sensiblement resultats, mentre que tots els partits que no n'han format part han millorat els resultats de manera molt important.

La Gran Coalició va ser resultat de dos factors: l'única majoria parlamentària alternativa hagués estat una gran coalició d'esquerra verda (SPD, Verds i L'Esquerra), políticament inviable a la pràctica pel caràcter de força non grata dels de Lafontaine. El segon factor va ser la forta pressió per part dels poders financers, econòmics i dels mass media per tal que es tanqués un acord de Govern dels dos grans partits. Una passejada virtual per les hemeroteques a la recerca d'exemplars dels diaris de l'any 2005 ens aportarà una lectura unànime: l'acord de socialdemòcrates i conservadors és un acord patriòtic, propi de partits que supediten l'interès particidiasta a l'interès dels ciutadans, la resposta al clam de la societat alemanya que reclama als "grans partits" que es posin d'acord... doncs bé, ahir aquella societat alemanya va expressar electoralment que no en volia de Grossen Koalition, que no existeix cap clam per a que els dos grans partits es posin d'acord, i que si el gran partit d'esquerres pacta amb la dreta deixa de ser "gran" per esdevenir cada cop més petit. La baixada ha estat desigual: mentre que els conservadors perden un parell de punts, els socialdemòcrates s'enfonsen, essent els que havien fet bandera precisament de la Gran Coalició en aquesta campanya. Sembla bastant clar que l'acord de centre-dreta provoca rebuig sobretot entre els votants socialistes.

Ara un exercici en clau de política catalana: si posats a anar a l'hemeroteca detectem aquells diaris catalans, o amb edició catalana, que més abastament van exposar els arguments expressats de defensa de la Gran Coalició a Alemanya, veurem que es tracta exactament dels mateixos mitjans i opinadors que reclamen una Gran Coalició catalana (CiU-PSC), i amb uns arguments tremendament similars: el PSC no hauria de contemplar com una alternativa real reeditar una acord amb ERC i ICV (forces non grates), cal un acord "patriòtic" o "nacional", CiU i PSC posarien d'aquesta manera l'interès dels ciutadans per sobre de l'interès partidista, existeix un clam de la societat catalana que reclama als dos grans partits que es posin d'acord...

La resposta als cants de sierena sociovergents la donen avui els cronistes d'El País: "[para la CDU] la asociación con los adversarios históricos que son los socialdemócratas queda así como un paréntesis, que se deja atrás con alivio".

La dreta no paga traïdors.

Eurobàsket 2009: oé, oé, oé!

Es pot estar veient al teu equip guanyar una final i demanar al temps que s'aturi, dir-li al crono que no hi ha pressa, que vols que la cosa s'allargui una mica més? Sí, i tant que sí.

Mentre vas a la nevera a buscar la cervesa abans que comenci el partit passen tantes coses pel cap... sí, la selecció de bàsquet va arribar a la final eliminant per KO a Grècia (amb la por que fan) i França però s'ha patit tant que encara tenim enganxada a la retina cendra de les derrotes: amb Sèrbia va començar el malson (descomptant amistosos), i la punyetera baixada de tensió del darrer quart que tants disgustos ha portat i pot continuar portant, i els bases han d'encistellar-ne més i en els tirs lliures no estan al 100%, i a sota de la cistella no sé, no sé...

I llavors comença el partit i el cinc inicial posa les coses al seu lloc: avui no hi haurà patiment avui hi haurà victòria aclaparadora. I comencen aquells parcials tan bonics en que l'oponent es queda a zero, i aquesta defensa que tant es va trobar a faltar al principi però que ara és un mur davant el qual els serbirs s'estavellen un i altre cop, i Navarro que l'encerta, i aquí encistella fins l'Scariolo, i no hi ha un rebot que se li escapi a Reyes ni una assistència que no faci Mumbrú. I llavors Ricki Rubio vola i Gassol ja no medeix 2.14 si no molt més, molt més... i el mur defensiu es converteix en un contratac de l'avició en segons, i arriben alley oops i més triples: és un festival. I tu des del sofà parles amb el monitor i demanes paciència, encara no ens emocionem, encara cal assegurar el partit. Però la bèstia s'ha desfermat i els jugadors afamats de bàsquet criden: "més, més".

I sí, va haver una mica de desconcert quan es van acumular cinc faltes en un moment, o quan durant una estona la pilota no va voler entrar a la cistella sèrbia: davant hi havia un equip que no va arribar a la final perquè li toqués en un sorteig. I al final, quan els jugadors del parquet ja tenien el cap de festa, en la festa que feia estona que es celebraba a la banqueta, el serbis van aprofitar per arreglar una mica el resultat. Però sincerament tant hi feia, nosaltres estàvem de festa: "reloj no marques la hora". Però el crono marca l'hora, l'hora de l'or i ja ningú s'enrecorda de la final de Madrid, però sí de Japó i d'aquell lunyà Los Ángeles amb que una generació vam començar a pillar-li el gust a la selecció de bàsquet amb una plata que ens va saber a poc. Avui la plata és Sèrbia, avui només l'or fa justícia a aquest equip.

Ha estat preciós, ningú a qui li agradi el bàsquet pot no disfrutar d'aquest equipàs i d'aquest joc de somni (bé, ahir els ciutadans serbis tenien bula) i mires edats i fas número: que duri una mica més, que el poguem disfrutar una mica més: "reloj no marques la hora".

Álvarez (UGT) i la transparència dels recursos públics

Avui Josep Cuní ha entrevistat als matins el company Josep M Álvarez, Secretari General de la UGT de Catalunya. Com és habitual, la primera pregunta que en Cuní ha traslladat al convidat ha estat la "Pregunta del dia", avui marcada per l'afer Millet o Els Fets de Palu Reloaded: "Hi hauria d'haver més control de les subvencions públiques?", la resposta d'en Josep M Álvarez ha estat afirmativa. Álvarez considera així mateix que hauria d'incrementar-se el control de les adminsitracions sobre el bons ús de les subvencions que atorguen.

Aquesta resposta per part del màxim responsable de la UGT catalana resulta esperançadora en relació a la necessitat de millorar la transparència dels recursos que les administracions públiques aporten a sindicats i organitzacions patronals. Des de fa anys, CCOO de Catalunya defensa la necessitat que el Govern de la Generalitat publiqui anualment les subvencions, convenis, i qualsevol altre flux pels quals els agents socials obtenen fons públics. Així mateix CCOO proposa que sigui obligatori per patronals i sindicats la presentació dels balanços anuals auditats davant de la Sindicatura de Comptes, per al seu control públic. De fet, CCOO de Catalunya ja presenta els seus comptes cada any a la Sindicatura de manera voluntària.

Fins al moment, tant UGT com el Govern de la Generalitat es resisteixen a la proposta de Comisions. Potser l'afer Millet tindrà un efecte positiu per avançar en aquesta qüestió.